A mi personalment no m'agrada gaire aquest sobrenom: dona tech o dona tecnològica. Ja em sap greu, de veritat que ho intento, però cada vegada que ho escolto em ve a la memòria la Lindsay Wagner a "La dona biònica". Jo reconec que m'encantava el personatge de la Jaimie Sommers i la seva essència va força en sintonia amb el nostre esperit. Tan forta, tan intel·ligent, tan independent i amb una melena rossa lleonina d'anunci de xampú. No tinc res en contra, no. És només aquell soroll que li posaven com a efecte especial cada vegada que feia servir les seves extremitats biòniques... està tan ben ancorat al meu subconscient, que qualsevol associació entre les paraules "dona" i adjectius concernents a l’àmbit científic el fan tornar. Per cert, ara em ve al cap una cosa. La dona biònica era la rèplica femenina del l'home de sis milions de dòlars. Em sembla ben curiós el canvi d'adjectius per a cada un. En essència eren el mateix personatge, un ésser humà que pateix un malaurat accident i el tunean amb pròtesis d’avançada i secreta tecnologia, dotant-los d'habilitats extraordinàries però condemnant-los a viure una solitària vida com agents secrets al servei del seu país. Bé. Doncs llavors, per què el paio era "de sis milions de dòlars" i ella només "biònica"???. Vaja, potser estic massa sensibilitzada, però a mi em sembla que és discriminant i masclista. Perque de fet tots dos eren biònics i força cars, i feien la mateixa feina arriscant la seva vida, i tot i així està claríssim que el més valorat era ell. Als anys 70 em sembla que uns quants milions de dòlars era moltíssim calers, i gairebé ningú sabia ben bé què era la tecnologia biònica. Ai, sembla que avancem a poc a poc. Però per contribuir a trencar aquests estereotips estem fent aquest curset. Cosa que em recorda que havia començat aquest diari per explicar-vos les meves experiències. En fi, d'ara endavant em coneixereu com a la "dona tech" i aquest serà meu diari d'abord per compartir-lo amb tothom. Comencem?.
Dilluns 30/03/09
Avui he de testificar en un judici. No és una situació que m'agradi gaire, la veritat, perquè és per un atracament que vaig sofrir ja fa sis anys. Si, la justícia és ràpida. De fet vaig haver d'anar fa uns sis mesos pel mateix, així que aquest cop jugo amb avantatge. Com ja se que em posaré dels nervis, he demanat consell a Josep Maria i m'ha recomanat practicar les respiracions i fer-les in situ si em poso molt nerviosa. Be, he estat practicant durant tota la setmana sola i ha anat be.
Ara son tres quarts de nou del matí i mentre esmorzava, he decidit fer servir uns reforços dels que hem parlat al curset. Em miro al mirall i dic en veu alta "no em posaré histèrica". Merda, així no, això és una "autoprefecía cumplida". Canvia'l nena canvia'l. Molt be, em miro al mirall, respiro profundament i dic en veu alta "estaré tranquil·la". La veritat és que em sento ridícula i prego per que la meva mare no em trobi fent de Robert de Niro a Taxi Driver. Torno altre cop. Ara més seriosa, no riguis. "Estaré tranquil·la i serena". Ei, aquesta aportació d'última hora m'agrada. Sembla que el meu subconscient està amb mi i no en contra meva!!!. Ara ho faig altre cop, més convençuda. Perfecte. Tinc les respiracions, tinc els meus reforços i tinc la meva mare a prop per plorar-li com a últim recurs. Aquest cop anirà millor. M'acabo d'arreglar i sortim.
Déu meu, no havia conduït mai amb un navegador i he de dir que serà molt útil, però he aconseguit en mitja hora tirar per terra el treball de tot el matí. No es pot crear sintonia amb una veu que et crida cada minut per on has d'anar. Jo no sé com ho aguanta el meu pare, està clar que s'està quedant sord. Arribem a les portes, passem els controls i pugem al vuitè pis. Jutjat 3 penal, ja hi som. Una paradeta per anar al bany abans i llestos, a esperar.
Miro al suro de la paret la informació del judici i veig que és per videoconferència. Tot i que hauria d'estar més tranquil·la, tot el contrari, m'indigno. Ojo que ja no estem serens. M'explico. Al paper anuncien qui és l'acusat, els advocats, els jutges i els testimonis, així com els agents de l'ordre cridats per comparèixer. Tu com a testimoni hi apareixes amb nom i cognoms, i els agents pel número de placa. Em sembla injust que es protegeixi la identitat dels polis i la dels testimonis a prendre pel sac. Ja podrien al menys ficar-hi el número del DNI, dic jo. Mira que l'altre vegada ja ho vaig veure i vaig passar olímpicament del fet, però ara va i m'indigno. I això amigues meves és més o menys com el camí al costat obscur d'un mestre Jedi. La por porta a l'ira, l'ira porta a l'odi i l'odi al patiment, i jo em veig amb una mica de por si som sinceres. Posem-hi pragmatisme a la cosa, ningú vindrà a per tu buscant venjança. Ves al teu racó i practica respiracions. Aprofita que la mare va al bany altre cop.
He de dir que fer l'exercici de la respiració en públic és tota una experiència, al menys per mi que no hi estic encara acostumada. És fàcil, una respiració curta, dos profundes, correcte. I ara inspira amb el diafragma "inffffffffffffffffffffff", espera tres segons (no cal que els contis), ara expira "pfhhhhhhhhhhhh", espera altre cop, torna a inspirar... Vaja, torna la meva mare. Pobre dona, sembla que estigui ella pitjor que jo. Li pregunto si vol seure però s'estima més estar-se dempeus. Així que per no haver d'estar sense parlar li agafo un llibre i intento llegir-lo practicant la respiració. Des del principi, inspira, expira, inspira, expira, porto dos segons i en manca l'aire, i a sobre els del meu costat estan parlant d'hipoteques i d'Euribors. Un tema molt candent que fa que la gent pugi el to de veu. Se suposa que hauria d'estar concentrada, més tranquil·la, agafar una mica de perspectiva de la situació, abstreure'm, però no pas escoltar la conversa farcida de clixés d'aquests dos. Ho sento profe, això no rutlla. Vaig a provar asseguda ara que han començat altre judici i queden seients lliures. Provaré a fer-ho sense estar pendent de la respiració. En què em puc distreure?. Ja està, jugaré a endevinar quins dels que hi queden són els nacionals i qui l'altre testimoni. Son vuit contra un, "chupao". Aquell que es va comprar el pis fa cinc anys té una pinta de policia que tira d'esquena, i l'altre, el dels tres litres d'Axe per centímetre de pell claríssim que també. Mira, ara arriba un guàrdia urbà i es saluden. Premi per la senyoreta!. Manquen sis, però no hi ha tants homes ara, així que... S'ha obert la porta, surt la secretària i em crida. Ostres, ha funcionat, no estic gens nerviosa!!. Impressionant. Li dono el meu carnet i el del meu costat també. Me'l miro i ric, he perdut el joc. Ara a esperar una mica mes, però sense neguits. Un cop a dintre ja veurem què passa. Mentre observo a l'altre testimoni com està de tranquil parlant amb altre noi surt la secretària i tot tornant-nos els carnets ens diu un terme jurídic, que significa que les parts han arribat a un acord i no cal que testifiquem. Així que penso que vaja amb la justícia dels nassos, i que ja ens podrien haver estalviat tota aquesta història. Mentre fem broma amb la meva mare a l'ascensor, l'home se sincera i ens diu que ja no podia més amb els nervis, i que tenia un buit a l'estomac que l'estava matant. I jo m'adono que estic bé, molt bé, i que sí pot ser que funcionin els exercicis amb més pràctica. Reconec que fins ara no estava gaire convençuda de la seva eficàcia. Serà perquè sóc una dona tech, defensora del mètode científic, i per tant escèptica fins que es demostri el contrari empíricament. Ara he de continuar experimentant.
