Quan canvien realment les coses? Quan tenim aquests moments d´incertesa! (Josep M.)


DonaTech se levanto un día sin plan definido para después del trabajo. Que raro era tener una tarde libre en la agenda! Pero durante la mañana su amiga devoralibros le envío un mail hablándole de un curso en la UPC … “Fent Futur” … cuando vio el temario, le motivó enormemente… era justo lo que necesitaba en este momento de su vida laboral . Llamó, habló con la coordinadora y finalmente consiguió que la aceptarán en la sesión de presentación. Fue increíble! Un grupo de mujeres que le transmitieron un montón de Energía Positiva y ganas de triunfar en un "mundo de hombres", con ganas de destacar profesionalmente y de hacer “justicia laboral”. Al salir de la sesión de la presentación tenia claro que, con o sin plaza, ella quería asistir a las clases, aunque fuera como mínimo a escuchar. Y logró quedarse...
En clase empezó a escuchar palabras extrañas para ella: DAFO, asertividad, limitantes perceptivos, anclajes emocionales… En el curso realizaban prácticas en las que si alguien hubiera podido mirar por un agujerito, pensaría que estaban en curso de arte dramático, pero DonaTech poco a poco le iba encontrando el sentido. Tenían que ir "de dentro hacia fuera" para luego "volver a dentro"… que sería eso?
Laboralmente, a medida que iba transcurriendo el curso pudo empezar a aplicar algunas pautas: la convivencia con sus compañeros iba siendo más fácil y el "mandar no era tan mandante" y las tensiones dejaban de ser tan tensas. Y llegó el módulo de la Asertividad, y después de intentar entender qué significaba la palabra, empezó a leer el libro “Asertividad” de.........., para ver si le encontraba sentido al tema. Pero cuanto més leía, más perdida estaba. Pidió ayuda al profesor y su respuesta fue: Qué contento estoy! Eso es que algo se está moviendo en tu interior, algo esta cambiando! DonaTech todavía se perdió todavía más… cuanto más buscaba la asertividad en su interior, menos sabia donde estaba ella y cuando más descolocada estaba asertiva o no asertivamente, su jefe la llamó al despacho … el cambio por el que había estado luchado llegó, la hicieron “manager” …
Habrá sucedido por la búsqueda de la asertividad? Será DonaTech más asertiva sin saberlo?

Gaudint desde dins


Avui us vull explicar una tècnica que la Dona Tech està aplicant des de fa setmanes i n'està obtenint molts bons resultats.

De vegades hi ha situacions que ens provoquen ansietat. Qualsevol ens pot explicar una vivència que l'ha fet sentir violent i que li ha deixat una sensació de negit o de por a que es torni a repetir. De fet quan es produeix un conflicte similar aquesta persona experimentarà ansietat (suor, calor, palpitacions, depen de cadascú). Però a la Dona Tech li van explicar una forma de relativitzar aquest tipus de situacions, i ben portat li han dit que pot ajudar bastant.

La idea és rememorar un moment de la nostra vida en el que ens hem trobat molt bé. Es tracta de visualitzar quins colors predominaven en aquest moment, quines olors, quines sensacions experimentava el nostre cos.

Doncs bé, és tan senzill com interioritzar aquesta vivència i evocar-la a la nostra ment quan tinguem una d'aquestes situacions desagradables. Es tractaria d'intentar pensar en els colors que ens recorden a la situació bona, intentar sentir les olors... i funciona! Mica en mica, veurem que les situacions d'ansietat les podem portar molt millor i arribar a un cert control. No vol dir que ja no es produeixin, però al menys no ens afectaran de la mateixa manera.

A veure que tal us va a vosaltres... a la Dona Tech li ha anat força bé.

Sort o constància


Us he d'explicar una experiència que porta vivint la nostra coneguda Dona Tech durant els darrers dies.

Resulta que al seu entorn laboral hi ha un cap bastant dur. Té fama de fer la vida impossible a tothom. Quan està a les reunions tot s'allarga, i normalment en treu els aspectes dolents de les tasques o projectes; per contra, mai reforça els aspectes que han sortit exitosos.


Doncs bé, la nostra amiga porta uns dies posant en pràctica tot un seguit de comportaments de forma conscient, per tal d'aconseguir tenir sintonia amb aquest cap. Així, quan parla amb ell d'algun tema intenta reproduir els seus gestos, assentir i anticipar conclusions de les seves explicacions. El cas és que .... coincideix que el cap està molt agradable amb ella. En la darrera reunió fins i tot ha defensat la postura de la nostra amiga davant la direcció. És una situació inimaginable per tothom que tracta amb aquesta persona.

Ha observat també una situació similar, però que li ha passat a un company. El cap estava recriminant una tasca feta per aquest company, però d'una forma una mica desagradable. En un moment donat, el noi va començar a explicar-se fent servir la mateixa gesticulació que el seu cap. I, quin miracle!, l'actitud del cap va canviar com de la nit al dia. El to de veu es va suavitzar i el missatge va fluir de forma molt més natural.

És possible que sigui la sort? seria molta coincidència... La nostra amiga m'ha explicat que pensa seguir treballant en aquesta línia, i m'informarà dels avenços que vagi assolint... Potser, realment funcionen aquests mecanismes... Ella ens convida a provar-ho!

Un dia qualsevol


Torna a passar, diferents departaments li recriminen a Miss Tech un error del seu proveïdor. Tenen raó, tot i que està ben definida entre les tasques acordades en el contracte, és l’enèsim cop que s’equivoquen, i, a més, aquest cop han provocat un problema que ha transcendit a altres àrees de l’empresa i, inclús, al client final.

Presa per la impotència, Miss Tech escriu un mail recriminador i gens conciliador. Per sort, hi ha un moment de serenitat abans de pitjar la pestanya d’enviar. El rellegeix, i s'adona que el que ha escrit està molt lluny de ser assertiu, doncs no fa molt li han explicat la importància de defensar la seva postura vigilant a no deteriorar la important relació amb el proveïdor.

Es repeteix a si mateixa:

- Has de parlar des del jo ....
- Has de separar el problema de la persona ...

A partir d’aquestes bases, i després de prendre’s un moment de tranquil·litat, reescriu el mail, des del jo i separant el problema de la persona.

El resultat és fantàstic, la resposta via mail de la persona responsable és de col·laboració total, i puc dir que en aquest moment, han millorat molt en el compliment d’aquesta tasca.

Diari d'una "dona tech"


A mi personalment no m'agrada gaire aquest sobrenom: dona tech o dona tecnològica. Ja em sap greu, de veritat que ho intento, però cada vegada que ho escolto em ve a la memòria la Lindsay Wagner a "La dona biònica". Jo reconec que m'encantava el personatge de la Jaimie Sommers i la seva essència va força en sintonia amb el nostre esperit. Tan forta, tan intel·ligent, tan independent i amb una melena rossa lleonina d'anunci de xampú. No tinc res en contra, no. És només aquell soroll que li posaven com a efecte especial cada vegada que feia servir les seves extremitats biòniques... està tan ben ancorat al meu subconscient, que qualsevol associació entre les paraules "dona" i adjectius concernents a l’àmbit científic el fan tornar. Per cert, ara em ve al cap una cosa. La dona biònica era la rèplica femenina del l'home de sis milions de dòlars. Em sembla ben curiós el canvi d'adjectius per a cada un. En essència eren el mateix personatge, un ésser humà que pateix un malaurat accident i el tunean amb pròtesis d’avançada i secreta tecnologia, dotant-los d'habilitats extraordinàries però condemnant-los a viure una solitària vida com agents secrets al servei del seu país. Bé. Doncs llavors, per què el paio era "de sis milions de dòlars" i ella només "biònica"???. Vaja, potser estic massa sensibilitzada, però a mi em sembla que és discriminant i masclista. Perque de fet tots dos eren biònics i força cars, i feien la mateixa feina arriscant la seva vida, i tot i així està claríssim que el més valorat era ell. Als anys 70 em sembla que uns quants milions de dòlars era moltíssim calers, i gairebé ningú sabia ben bé què era la tecnologia biònica. Ai, sembla que avancem a poc a poc. Però per contribuir a trencar aquests estereotips estem fent aquest curset. Cosa que em recorda que havia començat aquest diari per explicar-vos les meves experiències. En fi, d'ara endavant em coneixereu com a la "dona tech" i aquest serà meu diari d'abord per compartir-lo amb tothom. Comencem?.



Dilluns 30/03/09

Avui he de testificar en un judici. No és una situació que m'agradi gaire, la veritat, perquè és per un atracament que vaig sofrir ja fa sis anys. Si, la justícia és ràpida. De fet vaig haver d'anar fa uns sis mesos pel mateix, així que aquest cop jugo amb avantatge. Com ja se que em posaré dels nervis, he demanat consell a Josep Maria i m'ha recomanat practicar les respiracions i fer-les in situ si em poso molt nerviosa. Be, he estat practicant durant tota la setmana sola i ha anat be.

Ara son tres quarts de nou del matí i mentre esmorzava, he decidit fer servir uns reforços dels que hem parlat al curset. Em miro al mirall i dic en veu alta "no em posaré histèrica". Merda, així no, això és una "autoprefecía cumplida". Canvia'l nena canvia'l. Molt be, em miro al mirall, respiro profundament i dic en veu alta "estaré tranquil·la". La veritat és que em sento ridícula i prego per que la meva mare no em trobi fent de Robert de Niro a Taxi Driver. Torno altre cop. Ara més seriosa, no riguis. "Estaré tranquil·la i serena". Ei, aquesta aportació d'última hora m'agrada. Sembla que el meu subconscient està amb mi i no en contra meva!!!. Ara ho faig altre cop, més convençuda. Perfecte. Tinc les respiracions, tinc els meus reforços i tinc la meva mare a prop per plorar-li com a últim recurs. Aquest cop anirà millor. M'acabo d'arreglar i sortim.

Déu meu, no havia conduït mai amb un navegador i he de dir que serà molt útil, però he aconseguit en mitja hora tirar per terra el treball de tot el matí. No es pot crear sintonia amb una veu que et crida cada minut per on has d'anar. Jo no sé com ho aguanta el meu pare, està clar que s'està quedant sord. Arribem a les portes, passem els controls i pugem al vuitè pis. Jutjat 3 penal, ja hi som. Una paradeta per anar al bany abans i llestos, a esperar.


Miro al suro de la paret la informació del judici i veig que és per videoconferència. Tot i que hauria d'estar més tranquil·la, tot el contrari, m'indigno. Ojo que ja no estem serens. M'explico. Al paper anuncien qui és l'acusat, els advocats, els jutges i els testimonis, així com els agents de l'ordre cridats per comparèixer. Tu com a testimoni hi apareixes amb nom i cognoms, i els agents pel número de placa. Em sembla injust que es protegeixi la identitat dels polis i la dels testimonis a prendre pel sac. Ja podrien al menys ficar-hi el número del DNI, dic jo. Mira que l'altre vegada ja ho vaig veure i vaig passar olímpicament del fet, però ara va i m'indigno. I això amigues meves és més o menys com el camí al costat obscur d'un mestre Jedi. La por porta a l'ira, l'ira porta a l'odi i l'odi al patiment, i jo em veig amb una mica de por si som sinceres. Posem-hi pragmatisme a la cosa, ningú vindrà a per tu buscant venjança. Ves al teu racó i practica respiracions. Aprofita que la mare va al bany altre cop.


He de dir que fer l'exercici de la respiració en públic és tota una experiència, al menys per mi que no hi estic encara acostumada. És fàcil, una respiració curta, dos profundes, correcte. I ara inspira amb el diafragma "inffffffffffffffffffffff", espera tres segons (no cal que els contis), ara expira "pfhhhhhhhhhhhh", espera altre cop, torna a inspirar... Vaja, torna la meva mare. Pobre dona, sembla que estigui ella pitjor que jo. Li pregunto si vol seure però s'estima més estar-se dempeus. Així que per no haver d'estar sense parlar li agafo un llibre i intento llegir-lo practicant la respiració. Des del principi, inspira, expira, inspira, expira, porto dos segons i en manca l'aire, i a sobre els del meu costat estan parlant d'hipoteques i d'Euribors. Un tema molt candent que fa que la gent pugi el to de veu. Se suposa que hauria d'estar concentrada, més tranquil·la, agafar una mica de perspectiva de la situació, abstreure'm, però no pas escoltar la conversa farcida de clixés d'aquests dos. Ho sento profe, això no rutlla. Vaig a provar asseguda ara que han començat altre judici i queden seients lliures. Provaré a fer-ho sense estar pendent de la respiració. En què em puc distreure?. Ja està, jugaré a endevinar quins dels que hi queden són els nacionals i qui l'altre testimoni. Son vuit contra un, "chupao". Aquell que es va comprar el pis fa cinc anys té una pinta de policia que tira d'esquena, i l'altre, el dels tres litres d'Axe per centímetre de pell claríssim que també. Mira, ara arriba un guàrdia urbà i es saluden. Premi per la senyoreta!. Manquen sis, però no hi ha tants homes ara, així que... S'ha obert la porta, surt la secretària i em crida. Ostres, ha funcionat, no estic gens nerviosa!!. Impressionant. Li dono el meu carnet i el del meu costat també. Me'l miro i ric, he perdut el joc. Ara a esperar una mica mes, però sense neguits. Un cop a dintre ja veurem què passa. Mentre observo a l'altre testimoni com està de tranquil parlant amb altre noi surt la secretària i tot tornant-nos els carnets ens diu un terme jurídic, que significa que les parts han arribat a un acord i no cal que testifiquem. Així que penso que vaja amb la justícia dels nassos, i que ja ens podrien haver estalviat tota aquesta història. Mentre fem broma amb la meva mare a l'ascensor, l'home se sincera i ens diu que ja no podia més amb els nervis, i que tenia un buit a l'estomac que l'estava matant. I jo m'adono que estic bé, molt bé, i que sí pot ser que funcionin els exercicis amb més pràctica. Reconec que fins ara no estava gaire convençuda de la seva eficàcia. Serà perquè sóc una dona tech, defensora del mètode científic, i per tant escèptica fins que es demostri el contrari empíricament. Ara he de continuar experimentant.

Siguiendo con el Decálogo de Buenas Prácticas.

Tengo una amiga, la “Mujer Tech” o “Mujer D”, no recuerdo exactamente cómo es que la llaman profesionalmente, que el otro día me contó una situación vivida en su entorno laboral, que me gustaría compartir con vosotras como una “buena práctica” aprendida.

Resulta que ella trabaja en un cargo de dirección intermedio para una empresa nacional que brinda servicios de consultoría, y esta asignada a un cliente de un trato digamos un tanto “complejo”. Este cliente suyo es un personaje muy exigente en cuanto a resultados se refiere y tiene una manera de comunicarse y solicitar los encargos un tanto “agresiva”.

El caso es que la “Mujer Tech”, se dio cuenta durante una conversación con su cliente, que si ella reflejaba las mismas posturas físicas que su cliente realizaba, o que si mantenía el mismo tono de voz que su cliente, la relación laboral entre ambos mejoraba considerablemente.

Después de su explicación consideré que deberíamos incorporar a nuestro decálogo de buenas prácticas, que existen comportamientos no verbales (como son por ejemplo el reflejar la posición corporal, mantener el contacto ocular, reflejar los gestos, acompañar la postura, o hasta incluso compaginar la respiración) que facilitan enormemente la empatía, y que no solo mejoran la comunicación, sino hasta que facilitan una mejor relación laboral.

El caso es que a día de hoy el cliente de la “Mujer Tech”, cada día que llega al trabajo la saluda animadamente, y hasta incluso le cuenta cómo le fue el fin de semana!.

DIARIO DE MISS TECH

Gracias a una de estas redes sociales que están tan de moda, recibí un correo electrónico de una amiga que hacía aproximadamente una década (no es una exageración) que no veía. Iniciamos una conversación en el chat en la que hubo bastante “sintonía”, de manera que decidimos quedar para hablar “bien”.

De camino al punto de encuentro empecé a inquietarme pensando si en realidad había quedado con una desconocida, de manera que intenté poner en práctica la técnica de respiración para relajarme y (no sin dificultad) acabó funcionando. Decidí que iba a escucharla de forma activa y objetiva y responder asertivamente, para decidir si el reencuentro había sido una buena idea. En definitiva, mi intención era “salirme del cuadro”.

Lo más difícil a lo largo de la conversación fue realizar una escucha activa sin quedar “atrapada” en la dinámica de la conversación, porque entonces pierdes la conciencia del lenguaje no verbal y viceversa. La mayoría de las veces que intentaba analizar su expresión no verbal (a costa de la escucha a menudo) observé actitudes y algún gesto que despertó mi desconfianza, e incluso empecé a sospechar que podía estar intentando poner en práctica las mismas técnicas que yo… Creo, que reprimió algún que otro intento de interrumpir al hablar, controlando su modulación de la voz, hablaba sin gesticular en exceso,…etc. Me pareció también, que solía beber a continuación de cuando lo hacía yo, e incluso en una ocasión de desacuerdo que conseguí escuchar y responder con “neutralidad”, llegó a replantear un argumento para llegar a darme la razón…

Pero lo que llamó mi atención especialmente, vino tras un momento de la conversación en que sin darnos cuenta, ambas nos interrumpíamos para darnos la razón y opinar, y ninguna se acordaba ya ni de su voz ni de su expresividad… entonces se calló como si hubiera tomado consciencia de la situación. En esto, yo bebí y ella bebió tras de mí, desde el respaldo de su silla, con el vaso en la mano derecha, pero lo devolvió a la mesa con la izquierda, y al inclinarse hizo una pregunta del tipo ¿y tu…? dirigiéndome la palma de la mano derecha en un gesto que me pareció forzado y modulando la voz de nuevo. A la vez que contestaba yo, ella volvió a retomar la postura erguida en la silla. El gesto me pareció forzado y aunque no tengo la certeza, sigo sospechando que fuimos con la misma intención “analítica” las dos.

No puedo evitar preguntarme si fue realmente espontánea o nos juntamos dos novatas en prácticas…


Miss Tech